Amb la ressaca del passat 8 de març, amb el debat coent-se en els espais de reflexió i empès per tot l’entorn social, podem afirmar que la igualtat ha arribat a la transversalització necessària per procurar-se una realitat inajornable. I, això, situa les dones com a subjectes polítics i econòmics indispensables en la presa de decisions.
Els dies previs a l’efemèride van portar, també, avenços normatius que procuren un marc legal més ampli del qual ara en som responsables, tots els agents socials, d’emplenar-lo de contingut i recursos. El Reial Decret-llei aprovat l’1 de març inclou un seguit de mesures per a garantir la igualtat entre dones i homes en l’ocupació i el treball que incorporen novetats importants en el tractament i la gestió de les mesures d’igualtat, dotze anys després de l’aprovació de la Llei 3/2007.
La finalitat d’aquest impuls normatiu és accelerar els avenços en l’àmbit de la igualtat en aquest decenni d’existència legislativa, refermant les obligacions per a les empreses i ampliant la transparència en la lluita vers la desigualtat salarial. El primer dels canvis és la obligatorietat de tenir un pla d’igualtat per a les empreses a partir de 50 persones treballadores, rebaixant aquest llindar que s’establia en 250, així com el registre obligatori d’aquests plans d’igualtat. A més, s’amplien els permisos de paternitat fins arribar a equiparar-se amb els de maternitat, en un període de tres anys.
En aquesta línia, enfront les obligacions per a les empreses, l’administració pública exerceix els seus havers, establerts també en la Llei 3/2007 i la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, pels quals facilita i promou la implantació d’aquestes mesures d’igualtat. En aquest sentit, recomanem l’ús de les eines de diagnosi i seguiment i avaluació de plans d’igualtat que posa a disposició la Direcció general d’Igualtat, essent conscients que és una responsabilitat compartida.
Enfront l’àmplia participació de les dones i els avenços legislatius com a context, la col·laboració entre les empreses i organitzacions i l’administració pública, no pot ser altra que la de cooperació estreta i front comú per a la igualtat efectiva com a resposta a la demanda irrenunciable de les dones.