“La violència estructura i articula un sistema social i polític que permet la dominació de les dones, les nenes i les adolescents, que són les més desprotegides i invisibles”, afirma l’acadèmica, antropòloga, investigadora i activista mexicana Marcela Lagarde.

Catedràtica d’Etnologia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i referent intel·lectual ineludible del feminisme a Amèrica Llatina, Lagarde va visitar Barcelona recentment per crear consciència de la peremptòria necessitat de desmuntar aquest sistema patriarcal, que, va subratllar, “està basat en molt diverses formes de violència, més enllà de la purament física”. El seu discurs és sobretot encoratjador i positiu: “No cal esperar més. Cal eradicar el patriarcat aquí i ara; i ho estem fent ja, amb accions i mesures pràctiques“, afirmà.

Un discurs encara més oportú amb motiu de les movilitzacions i manifestacions en contra de la violència masclista que tenen lloc aquests dies a tot el món. “Qualsevol violència és progressiva; continua on ha acabat l’episodi anterior”, adverteix Lagarde, que reclama a les legislacions formació obligatòria perquè les dones i les nenes puguin enfrontar i rebutjar qualsevol forma d’agressió.

“Els homes no poden ser invisibilitats com a actors de la violència”, assegura, d’una violència que depassa les agressions físiques i el maltractament psicològic, on les lleis han posat fonamentalment el focus. A banda de la violència familiar, de parella, denuncia, cal prendre consciència de que existeixen altres formes de violència, com ara la “comunitària, com l’assetjament i les agressions que les dones i les joves pateixen al carrer durant les festes i celebracions; l’econòmica, amb feines no remunerades o en condicions laborals inacceptables, i que representa una autèntica expropiació encoberta, o la institucional, que permet la impunitat dels agressors”.

No n’hi ha prou amb la desconstrucció d’aquest paradigma patriarcal, sosté. “Cal desmuntar-lo, demolir-lo completament. Perquè totes les violències són vitals perquè el sistema es reprodueixi”.

Teòrica i política, Lagarde va encunyat el terme feminicidi, que, durant la seva etapa com a diputada al Parlament mexicà, va aconseguir introduir en el Codi Penal Federal i va promoure a la Llei general d’accés de les dones a una vida lliure de violència. També va impulsar la Llei de protecció dels drets de nenes, nens i adolescents, la Llei federal per prevenir i eliminar la discriminació, la Llei per prevenir i sancionar el tràfic de persones i la Llei general per a la igualtat entre dones i homes.

Imatge: J. Marcos, sota llicència Creative Commons CC BY-SA 4.0.

Les dones de menys de 40 anys treballen en pitjors condicions laborals que les seves mares. Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que compara la vida laboral de 22 generacions nascudes entre 1957 i 1978, denuncia un “imparable augment” del temps de precarietat laboral a l’Estat espanyol en els darrers 30 anys. Unes condicions que empitjoren encara més per a les dones. Les nascudes en 1957 passaven 1,4 anys en precari entre els 30 i els 39 anys, mentre que les nascudes a finals del 70 n’han passat ja 3,5, és a dir, gairebé la meitat de la seva vida activa com a adultes joves.

I si bé per als homes la xifra es duplica (de 0,8 a 2,1 anys), el cert és que la bretxa entre homes i dones no ha deixat d’eixamplar-se, especialment entre les persones nascudes a partir de 1972.  Així, en la generació nascuda en 1978, les dones viuen dos anys més que els homes en condicions laborals d’incertesa i temporalitat. I encara és més rellevant que per a les dones l’educació ni tan sols representa una garantia per evita-les. Les dones amb alts nivells de formació han vist perllongar-se dos anys la seva vida laboral en ocupació precària. Justament el doble que els homes.

L’estudi, elaborat per les investigadores Mariona Lozano i Elisenda Rentería, ha estat publicat a la revista divulgativa Perspectives Demogràfiques sota el títol “L’imparable augment dels anys en precarietat laboral dels adults joves a Espanya 1987-2017″. A les conclusions, les autores afirmen que aquesta vulnerabilitat, que incideix especialment en el cas de les dones, torna a posar de manifest, un cop més, la desigualtat de dones i homes com un dels gran reptes de la nostra societat.

El treball de Lozano i Rentería demostra que aquesta realitat “dificulta l’entrada plena a la vida adulta i posposa la seva emancipació, l’assoliment de la independència econòmica, la formació de parelles estables, el matrimoni i el naixement dels fills”. La precarietat laboral, especialment a aquestes edats, hi afegeixen, és un malbaratament de recursos inassumible “ni en termes de cotitzacions ni en termes de fecunditat frustrada, o de frustració personal de tota una generació”. “La participació laboral de la dona”, asseguren, “ha estat identificada com un dels paràmetres més rellevants per a l’increment de l’edat mitjana a la maternitat”. No obstant això, és l’augment de les condicions de temporalitat i inseguretat el que fa que aquesta es posposi encara més.