Amb igualtat

blog1704

 

Ara que ja portem unes quantes setmanes de confinament, i quan comencen a aparèixer amb més assiduïtat les preguntes sobre com serà el futur, com quedarà la vida i el treball i l’economia, també comença a ser el moment de reflexionar sobre com s’ha viscut i sobre els canvis que caldrà fer per viure d’una altra manera.

Si bé sembla ser una realitat que la tornada a l’anomenada “normalitat” portarà situacions difícils o crítiques per a moltes persones i famílies i per a les empreses i organitzacions, és necessari establir un marc general de principis i valors que faci de marge al que vindrà. I aquest marc on requadrar el futur, cal que vingui d’allò que hem après aquestes darreres setmanes.

Hem après, com a societat, que la vida és al centre i és el centre de tot, que sempre ha estat així malgrat no hagi estat reconegut; que moltes professions poc valorades social i econòmicament són indispensables i primordials sempre, però que en moments de crisi com l’actual, es mostren essencials; que la família i les cures són responsabilitat de tota la societat i no només un problema privat; que a les llars cal que dones i homes assumeixin les responsabilitats quotidianes; que el presencialisme potser no és indispensable sempre ni pot mesurar la productivitat de les persones; que les polítiques socials són indispensables i necessitem de nous consensos que les assegurin i posin en valor les tasques de cura i la vida.

Aquests aprenentatges necessiten d’un nou marc, transversal i permanent, per donar solució i cabuda als grans temes que ara han pres presència: la vulnerabilitat de les famílies, especialment les monoparentals; el risc de pobresa d’una part important de la població; la violència masclista; els treballs de cura i de la llar i la vulnerabilitat de les treballadores que els realitzen, sobretot les que no tenen una situació regularitzada; la manca de corresponsabilitat en l’assumpció dels treballs de cura i de la llar, etc. Aquest són alguns dels reptes que hem d’afrontar, sense oblidar-nos dels que es plantegen a l’àmbit laboral i productiu estrictament.

El que hem après i el que es presenta, té un eix vertebrador comú: la necessitat de tenir, ara més que mai i de forma definitiva, la perspectiva de gènere en cadascuna de les iniciatives i polítiques públiques que es dissenyin i s’implementin per al nou present i futur. Perquè és una de les mancances que s’han manifestat de manera rotunda en la crisi que ha portat la Covid-19: la necessitat de valorar els treballs de cures i de serveis a les persones, extremadament feminitzats i sovint precaris; la corresponsabilitat necessària per mantenir la societat en situacions extremes; la mirada a la vulnerabilitat de les persones amb risc d’exclusió social i pobresa i amb risc de violència masclista. 

Els agents implicats en aquest nou marc som tots: empreses, organitzacions, entitats, famílies, governs i persones. I per a que la sortida de la crisi sigui més social, més justa i també econòmicament més viable, és clau que no ens tornem a oblidar de les dones ni dels treballs indispensables que realitzen, tant en l’àmbit privat com laboral. Evitem reincidir en errors d’anteriors crisis.

I de cop, la cura

3476753367_8635511fe6_c

La sociòloga Teresa Torns defensa que temps i cura haurien d’anar sempre juntes perquè travessen la quotidianitat. Aquesta demanda va en línia amb l’exigència, cada cop més generalitzada, de posar la cura de les persones al centre: treure-les dels espais específicament destinats a exercir-la, tant de forma professional com els hospitals, centres sanitaris o serveis socials, com de l’àmbit privat de la llar i acceptar la cura i el benestar de les persones com un assumpte públic de primer ordre, transversal i imprescindible, que apel·la a tota la societat.

Aquests dies, les tasques relacionades amb la cura i amb les i els professionals que les exerceixen, són objecte del reconeixement que es mereixen i que és indispensable que la societat els hi assigni de forma permanent. El que sovint són considerades professions amb poc prestigi social i poc valor econòmic, ara han passat a ser ocupacions cabdals per a fer front a la insòlita situació que estem vivim.

 De sobte, amb l’aparició del Covid-19, la cura de les persones ha passat a ocupar el centre de la vida, i el temps de treball productiu i les relacions mercantils s’han desplaçat per donar pas al benestar de les persones com a prioritat quasi absoluta: criatures, gent gran, malats i malaltes, persones treballadores i ciutadania en general, conciten el màxim interès. 

Potser la preocupant i insòlita situació que estem vivim ens permetrà reflexionar sobre la necessitat d’un canvi de paradigma que hauria de comportar noves formes d’organització social, amb estructures temporals que permetin harmonitzar tots els temps de vida, que reconeguin el valor de les professions dedicades a la cura i el benestar de les persones i on el treball domèstic i de cura deixi de ser un assumpte privat i femení.