Amb igualtat

blog1704

 

Ara que ja portem unes quantes setmanes de confinament, i quan comencen a aparèixer amb més assiduïtat les preguntes sobre com serà el futur, com quedarà la vida i el treball i l’economia, també comença a ser el moment de reflexionar sobre com s’ha viscut i sobre els canvis que caldrà fer per viure d’una altra manera.

Si bé sembla ser una realitat que la tornada a l’anomenada “normalitat” portarà situacions difícils o crítiques per a moltes persones i famílies i per a les empreses i organitzacions, és necessari establir un marc general de principis i valors que faci de marge al que vindrà. I aquest marc on requadrar el futur, cal que vingui d’allò que hem après aquestes darreres setmanes.

Hem après, com a societat, que la vida és al centre i és el centre de tot, que sempre ha estat així malgrat no hagi estat reconegut; que moltes professions poc valorades social i econòmicament són indispensables i primordials sempre, però que en moments de crisi com l’actual, es mostren essencials; que la família i les cures són responsabilitat de tota la societat i no només un problema privat; que a les llars cal que dones i homes assumeixin les responsabilitats quotidianes; que el presencialisme potser no és indispensable sempre ni pot mesurar la productivitat de les persones; que les polítiques socials són indispensables i necessitem de nous consensos que les assegurin i posin en valor les tasques de cura i la vida.

Aquests aprenentatges necessiten d’un nou marc, transversal i permanent, per donar solució i cabuda als grans temes que ara han pres presència: la vulnerabilitat de les famílies, especialment les monoparentals; el risc de pobresa d’una part important de la població; la violència masclista; els treballs de cura i de la llar i la vulnerabilitat de les treballadores que els realitzen, sobretot les que no tenen una situació regularitzada; la manca de corresponsabilitat en l’assumpció dels treballs de cura i de la llar, etc. Aquest són alguns dels reptes que hem d’afrontar, sense oblidar-nos dels que es plantegen a l’àmbit laboral i productiu estrictament.

El que hem après i el que es presenta, té un eix vertebrador comú: la necessitat de tenir, ara més que mai i de forma definitiva, la perspectiva de gènere en cadascuna de les iniciatives i polítiques públiques que es dissenyin i s’implementin per al nou present i futur. Perquè és una de les mancances que s’han manifestat de manera rotunda en la crisi que ha portat la Covid-19: la necessitat de valorar els treballs de cures i de serveis a les persones, extremadament feminitzats i sovint precaris; la corresponsabilitat necessària per mantenir la societat en situacions extremes; la mirada a la vulnerabilitat de les persones amb risc d’exclusió social i pobresa i amb risc de violència masclista. 

Els agents implicats en aquest nou marc som tots: empreses, organitzacions, entitats, famílies, governs i persones. I per a que la sortida de la crisi sigui més social, més justa i també econòmicament més viable, és clau que no ens tornem a oblidar de les dones ni dels treballs indispensables que realitzen, tant en l’àmbit privat com laboral. Evitem reincidir en errors d’anteriors crisis.

I de cop, la cura

3476753367_8635511fe6_c

La sociòloga Teresa Torns defensa que temps i cura haurien d’anar sempre juntes perquè travessen la quotidianitat. Aquesta demanda va en línia amb l’exigència, cada cop més generalitzada, de posar la cura de les persones al centre: treure-les dels espais específicament destinats a exercir-la, tant de forma professional com els hospitals, centres sanitaris o serveis socials, com de l’àmbit privat de la llar i acceptar la cura i el benestar de les persones com un assumpte públic de primer ordre, transversal i imprescindible, que apel·la a tota la societat.

Aquests dies, les tasques relacionades amb la cura i amb les i els professionals que les exerceixen, són objecte del reconeixement que es mereixen i que és indispensable que la societat els hi assigni de forma permanent. El que sovint són considerades professions amb poc prestigi social i poc valor econòmic, ara han passat a ser ocupacions cabdals per a fer front a la insòlita situació que estem vivim.

 De sobte, amb l’aparició del Covid-19, la cura de les persones ha passat a ocupar el centre de la vida, i el temps de treball productiu i les relacions mercantils s’han desplaçat per donar pas al benestar de les persones com a prioritat quasi absoluta: criatures, gent gran, malats i malaltes, persones treballadores i ciutadania en general, conciten el màxim interès. 

Potser la preocupant i insòlita situació que estem vivim ens permetrà reflexionar sobre la necessitat d’un canvi de paradigma que hauria de comportar noves formes d’organització social, amb estructures temporals que permetin harmonitzar tots els temps de vida, que reconeguin el valor de les professions dedicades a la cura i el benestar de les persones i on el treball domèstic i de cura deixi de ser un assumpte privat i femení. 

 

 

Dades i…acció!

El mercat laboral, per a les dones, té unes característiques que defineixen i afecten les seves retribucions: taxa d’activitat i ocupació inferior a la dels homes, taxa d’atur més elevada, major parcialitat i temporalitat, discriminacions salarials i concentració en sectors  i posicions menys remunerats. Conceptualment, es pot resumir en existència de segregació vertical i horitzontal, temporalitat, sostre de vidre i terra enganxifós, bretxa salarial i, en definitiva, major precarietat en el present i pobresa en el futur.

Ahir, 17 de febrer, el conseller Chakir El Homrani va presentar l’informe anual l’Evolució de la bretxa salarial de gènere a Catalunya, elaborat per l’Observatori del Treball i del Model Productiu. Aquest informe segueix l’evolució de la bretxa salarial, la manifestació més directa de totes aquestes característiques del mercat laboral femení. Segons les dades analitzades, la bretxa salarial de gènere, per al 2017, va ser del 23%, només quatre dècimes menys que al 2016. Una evolució que, com va dir el mateix conseller, és inadequada i il·lògica.

Una de les dades més sobreeixides de l’informe d’enguany és la que mostra l’existència d’un ferm terra enganxifós en el mercat laboral femení: el 50% de les dones té un sou de menys de 18.800€  mentre que, en el cas dels homes, aquest import el guanyen només el 25%. Aquesta dada és especialment preocupant per la incidència directa en la pobresa femenina.

La Directora general d’Igualtat, Mireia Mata i Solsona, un cop finalitzada la presentació de les dades de l’informe anual, va posar l’èmfasi en les eines que s’estan creant per a erradicar aquesta greu discriminació i va entomar el deure de posar-hi acció amb la presentació d’una eina de Registre salarial, dissenyada pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

El Registre salarial amb els valors mitjans dels salaris, complements salarials i percepcions extrasalarials, desagregats per sexe i distribuïts per grups professionals, categories o llocs de treball iguals o d’igual valor, i accessible a les persones treballadores mitjançant la representació legal de la plantilla, esdevé obligatori per a totes les empreses, després de l’aprovació del Reial Decret-llei 6/2019, d’ 1 de març, de mesures urgents per a garantia de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en l’ocupació. A més, el Reial decret-llei rebaixa el llindar de l’obligatorietat de tenir pla d’igualtat a les empreses a partir de 50 persones treballadores i n’estableix la obligatorietat de registrar-lo.  

L’eina de Registre salarial es compon d’una guia per a la seva elaboració i el càlcul de la bretxa, uns fulls de càlcul per facilitar-ne el procés i el document de registre salarial on queda establerta quina és, si n’hi ha, la bretxa salarial de gènere. A més, la norma estableix que, en el cas que sigui d’una diferència superior al 25% entre homes i dones, s’haurà d’incloure una justificació on s’exposin les causes, que no poden respondre, en cap cas, a raons de sexe.

Aquest nou instrument, que es va presentar en el marc de l’exposició de l’informe de bretxa de gènere del 2017, estarà disponible al web de la Direcció General d’Igualtat a partir de l’1 de març de 2020.

Del carrer a l’agenda

 

Amb la ressaca del passat 8 de març, amb el debat coent-se en els espais de reflexió i empès per tot l’entorn social, podem afirmar que la igualtat ha arribat a la transversalització necessària per procurar-se una realitat inajornable. I, això, situa les dones com a subjectes polítics i econòmics indispensables en la presa de decisions.

Els dies previs a l’efemèride van portar, també, avenços normatius que procuren un marc legal més ampli del qual ara en som responsables, tots els agents socials, d’emplenar-lo de contingut i recursos. El Reial Decret-llei aprovat l’1 de març inclou un seguit de mesures per a garantir la igualtat entre dones i homes en l’ocupació i el treball que incorporen novetats importants en el tractament i la gestió de les mesures d’igualtat, dotze anys després de l’aprovació de la Llei 3/2007.

La finalitat d’aquest impuls normatiu és accelerar els avenços en l’àmbit de la igualtat en aquest decenni d’existència legislativa, refermant les obligacions per a les empreses i ampliant la transparència en la lluita vers la desigualtat salarial. El primer dels canvis és la obligatorietat de tenir un pla d’igualtat per a les empreses a partir de 50 persones treballadores, rebaixant aquest llindar que s’establia en 250, així com el registre obligatori d’aquests plans d’igualtat. A més, s’amplien els permisos de paternitat fins arribar a equiparar-se amb els de maternitat, en un període de tres anys.

En aquesta línia, enfront les obligacions per a les empreses, l’administració pública exerceix els seus havers, establerts també en la Llei 3/2007 i la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, pels quals facilita i promou la implantació d’aquestes mesures d’igualtat. En aquest sentit, recomanem l’ús de les eines de diagnosi i seguiment i avaluació de plans d’igualtat que posa a disposició la Direcció general d’Igualtat, essent conscients que és una responsabilitat compartida.

Enfront l’àmplia participació de les dones i els avenços legislatius com a context, la col·laboració entre les empreses i organitzacions i l’administració pública, no pot ser altra que la de cooperació estreta i front comú per a la igualtat efectiva com a resposta a la demanda irrenunciable de les dones.

 

Les matemàtiques no sumen

La bretxa de gènere en els sectors de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques (STEM) és un fet global. Segons la UNESCO, només un 28 per cent de les persones que es dediquen professionalment a la ciència i la tecnologia en el món són dones. La ciència i la igualtat de gènere formen part fonamental dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de Nacions Unides (ONU). Encara que el nombre de dones amb estudis universitaris és ja més del 50 de la població, només el 35 per cent d’estudiants que es matriculen en carreres vinculades amb les àrees tècniques són dones.

Per tal de reduir les desigualtats i eradicar els estereotips de gènere que encara allunyen les dones i les nenes de les carreres tècniques i científiques, l’Assemblea General de l’ONU va proclamar fa quatre anys l’11 de febrer com el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. En aquest marc, la Barcelona Graduate School of Mathematics (BGSMath), amb la col·laboració de la Societat Catalana de Matemàtiques, va organitzar ahir, festivitat de Sant Valentí, una jornada a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) centrada en posar en relleu com el paper que les dones matemàtiques han jugat al llarg de la història d’aquesta disciplina, des de l’antiguitat fins al dia d’avui, ha quedat relegat en un segon pla i com els clixés masclistes de la societat sovint desanimen nenes talentoses.

La jornada, intitulada “Matemàtiques en femení”, va tenir com a activitat central una taula rodona en què participaren Marta Casanellas (expresidenta de la Comissió Dones i Matemàtiques de la Reial Societat Espanyola de Matemàtica RSME i professora de la Universitat Politècnica de Catalunya), Dolors Herbera (UAB),Eva Miranda (UPC), Helena Ramalhinho (UPF), Núria Fagella (UB) i la professora de la Universidad del País Vasco-Euskal Herriko Unibertsitatea Marta Macho. El debat va tenir com a leit motivs les barreres que es troba més de la meitat del món universitari a l’hora d’accedir als nivells més elevats de l’acadèmia i de la recerca i sobre els reptes de la inclusió.

 

Llegeix més »

Guardons Macià, per la igualtat d’oportunitats

 

Els guardons, que es van iniciar el 1938, es van entregar ahir al vespre en un acte institucional al Palau de la Generalitat, amb presència de personalitats i entitats distingides per la seva contribució a l’eradicació de les desigualtats de gènere i la igualtat d’oportunitats a l’àmbit laboral, la conciliació de la vida personal, laboral i familiar, la millora de les relacions laborals i la integració de col·lectius més desafavorits.

La lluita per a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha obtingut un especial reconeixement en l’atorgament de les medalles President Macià d’enguany. Per primer cop, ha estat paritari. Del total de quinze distincions, vuit dones han rebut la Medalla al Treball President Macià, per la seva trajectòria professional: Joana Agudo i Bataller, Rosa Baró Perelló, Teresa del Burgo Cayuela, Rosita Camps Franquesa, Estrella Gutiérrez Cid, Mercè Mas Quintana, Marta Purtí i Paradell. Vuit dones premiades per la seva contribució a la consecució d’una societat més justa i igualitària.

En l’apartat d’empreses i organitzacions s’han concedit cinc plaques: BJ Adaptaciones, Fundació Privada Tribunal Laboral de Catalunya, Fundació Volem Feina, Xarxa LISMIVO i la Secretaria de les Dones i Polítiques LGTBI de CCOO, aquesta última destacada pels seus 40 anys d’història i lluita per a la igualtat d’oportunitats.

La Direcció general d’Igualtat es congratula de la concessió d’aquestes distincions a les persones i entitats i els agraeix els constants esforços en favor d’una societat millor.

Marcela Lagarde: “Desmuntem el patriarcat aquí i ara”

La violència estructura i articula un sistema social i polític que permet la dominació de les dones, les nenes i les adolescents, que són les més desprotegides i invisibles”, afirma l’acadèmica, antropòloga, investigadora i activista mexicana Marcela Lagarde.

Catedràtica d’Etnologia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i referent intel·lectual ineludible del feminisme a Amèrica Llatina, Lagarde va visitar Barcelona recentment per crear consciència de la peremptòria necessitat de desmuntar aquest sistema patriarcal, que, va subratllar, “està basat en molt diverses formes de violència, més enllà de la purament física”. El seu discurs és sobretot encoratjador i positiu: “No cal esperar més. Cal eradicar el patriarcat aquí i ara; i ho estem fent ja, amb accions i mesures pràctiques“, afirmà.

Un discurs encara més oportú amb motiu de les movilitzacions i manifestacions en contra de la violència masclista que tenen lloc aquests dies a tot el món. “Qualsevol violència és progressiva; continua on ha acabat l’episodi anterior”, adverteix Lagarde, que reclama a les legislacions formació obligatòria perquè les dones i les nenes puguin enfrontar i rebutjar qualsevol forma d’agressió.

“Els homes no poden ser invisibilitats com a actors de la violència”, assegura, d’una violència que depassa les agressions físiques i el maltractament psicològic, on les lleis han posat fonamentalment el focus. A banda de la violència familiar, de parella, denuncia, cal prendre consciència de que existeixen altres formes de violència, com ara la “comunitària, com l’assetjament i les agressions que les dones i les joves pateixen al carrer durant les festes i celebracions; l’econòmica, amb feines no remunerades o en condicions laborals inacceptables, i que representa una autèntica expropiació encoberta, o la institucional, que permet la impunitat dels agressors”.

No n’hi ha prou amb la desconstrucció d’aquest paradigma patriarcal, sosté. “Cal desmuntar-lo, demolir-lo completament. Perquè totes les violències són vitals perquè el sistema es reprodueixi”.

Teòrica i política, Lagarde va encunyat el terme feminicidi, que, durant la seva etapa com a diputada al Parlament mexicà, va aconseguir introduir en el Codi Penal Federal i va promoure a la Llei general d’accés de les dones a una vida lliure de violència. També va impulsar la Llei de protecció dels drets de nenes, nens i adolescents, la Llei federal per prevenir i eliminar la discriminació, la Llei per prevenir i sancionar el tràfic de persones i la Llei general per a la igualtat entre dones i homes.

Imatge: J. Marcos, sota llicència Creative Commons CC BY-SA 4.0.

Qualsevol precarietat passada fou millor?

Les dones de menys de 40 anys treballen en pitjors condicions laborals que les seves mares. Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que compara la vida laboral de 22 generacions nascudes entre 1957 i 1978, denuncia un “imparable augment” del temps de precarietat laboral a l’Estat espanyol en els darrers 30 anys. Unes condicions que empitjoren encara més per a les dones. Les nascudes en 1957 passaven 1,4 anys en precari entre els 30 i els 39 anys, mentre que les nascudes a finals del 70 n’han passat ja 3,5, és a dir, gairebé la meitat de la seva vida activa com a adultes joves.

I si bé per als homes la xifra es duplica (de 0,8 a 2,1 anys), el cert és que la bretxa entre homes i dones no ha deixat d’eixamplar-se, especialment entre les persones nascudes a partir de 1972.  Així, en la generació nascuda en 1978, les dones viuen dos anys més que els homes en condicions laborals d’incertesa i temporalitat. I encara és més rellevant que per a les dones l’educació ni tan sols representa una garantia per evita-les. Les dones amb alts nivells de formació han vist perllongar-se dos anys la seva vida laboral en ocupació precària. Justament el doble que els homes.

L’estudi, elaborat per les investigadores Mariona Lozano i Elisenda Rentería, ha estat publicat a la revista divulgativa Perspectives Demogràfiques sota el títol “L’imparable augment dels anys en precarietat laboral dels adults joves a Espanya 1987-2017″. A les conclusions, les autores afirmen que aquesta vulnerabilitat, que incideix especialment en el cas de les dones, torna a posar de manifest, un cop més, la desigualtat de dones i homes com un dels gran reptes de la nostra societat.

El treball de Lozano i Rentería demostra que aquesta realitat “dificulta l’entrada plena a la vida adulta i posposa la seva emancipació, l’assoliment de la independència econòmica, la formació de parelles estables, el matrimoni i el naixement dels fills”. La precarietat laboral, especialment a aquestes edats, hi afegeixen, és un malbaratament de recursos inassumible “ni en termes de cotitzacions ni en termes de fecunditat frustrada, o de frustració personal de tota una generació”. “La participació laboral de la dona”, asseguren, “ha estat identificada com un dels paràmetres més rellevants per a l’increment de l’edat mitjana a la maternitat”. No obstant això, és l’augment de les condicions de temporalitat i inseguretat el que fa que aquesta es posposi encara més.

 

El feminisme continental fa ple al Parlament

El parlamentarisme europeu camina fermament cap a la plena igualtat de dones i homes en l’àmbit institucional. Una de les darreres iniciatives del Parlament de la Unió és The Brussels Binder, una plataforma que té com a objectiu equilibrar la balança de sexes entre els oradors que participin en tots els esdeveniments i debats organitzats per aquesta institució. Segons dades d’EU Panell Watch, en els 299 debats celebrats a Brussel·les per institucions i organismes privats al juny del 2016, només 506 participants eren dones, enfront d’uns 1000 homes. Un 21% tenia només ponents masculins i tan sols un 34 % va registrar paritat de sexes entre les persones intervinents.

Totes les institucions, amb independència del seu àmbit d’actuació, han pres plena consciència de que han d’esdevenir, per se, referents per a la societat en què desenvolupen llur gestió. Parlaments i governs nacionals i locals europeus, institucions i empreses estan esmerçant esforços i recursos per fer realitat la igualtat d’oportunitats de dones i homes al si de llur organitzacions. I ser-ne, al capdavall, exemple i referent d’aquesta consciència.

Així, el repte d’assolir la igualtat efectiva de dones i homes ocupa avui dia els primers llocs de les agendes polítiques i institucionals a tot Europa. Hi ha un acord unànime de que es tracta d’un objectiu ja inajornable. La Cambra legislativa catalana acull la setmana vinent sengles sessions que tenen el feminisme com a element vertebrador de la vida parlamentària i institucional al nostre país. La primera, de caràcter intern, tindrà lloc el proper 17 de setembre. La segona, el dia 18, especialment dedicada a les institucions i governs locals, comptarà amb prestigioses expertes en temes d’igualtat en l’àmbit institucional i en polítiques públiques a Europa.

 

Llegeix més »

Benchmarking d’igualtat

Una nodrida representació d’importants empreses radicades a Catalunya han compartit avui experiències i bones pràctiques en igualtat de dones i homes en una sessió de benchmarking organitzada per l’Àrea d’Igualtat d’Oportunitats del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (TSF). Assumptes com la incorporació de dones a l’alta direcció, la promoció professional a responsabilitats directives, el dèficit de dones en l’àmbit tecnològic i la corresponsabilitat han centrat una reunió que ha girat al voltant de la idea de canvi de cultura empresarial, cap a una perspectiva de gènere que travessi la totalitat de les organitzacions.

La directora general d’Igualtat, Mireia Mata Solsona, els ha donat la benvinguda, encoratjant-es a continuar avançant i col·laborant per fer de la igualtat d’oportunitats un dels eixos de la cultura empresarial del país. El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, ha subratllat, està activament compromès amb el foment d’aquestes polítiques, que contribueixen a millorar no només les condicions de vida de les persones treballadores, sinó també la qualitat i la productivitat de les pròpies organitzacions.

La sessió, dinamitzada per la consultora Mar Gaya, s’ha centrat en les experiències en gestió de la igualtat de tres organitzacions de referència a Catalunya, representades per Juliana Vilert i Barnet, directora d’Organització i Persones de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya; Eva Blanco, Public Affairs Manager d’HP Barcelona i Victòria-Eugènia Martínez Fraile, directora d’Equitat d’Agbar.

 

Llegeix més »