Site icon aeQual 2.0

Amb igualtat

blog1704

 

Ara que ja portem unes quantes setmanes de confinament, i quan comencen a aparèixer amb més assiduïtat les preguntes sobre com serà el futur, com quedarà la vida i el treball i l’economia, també comença a ser el moment de reflexionar sobre com s’ha viscut i sobre els canvis que caldrà fer per viure d’una altra manera.

Si bé sembla ser una realitat que la tornada a l’anomenada “normalitat” portarà situacions difícils o crítiques per a moltes persones i famílies i per a les empreses i organitzacions, és necessari establir un marc general de principis i valors que faci de marge al que vindrà. I aquest marc on requadrar el futur, cal que vingui d’allò que hem après aquestes darreres setmanes.

Hem après, com a societat, que la vida és al centre i és el centre de tot, que sempre ha estat així malgrat no hagi estat reconegut; que moltes professions poc valorades social i econòmicament són indispensables i primordials sempre, però que en moments de crisi com l’actual, es mostren essencials; que la família i les cures són responsabilitat de tota la societat i no només un problema privat; que a les llars cal que dones i homes assumeixin les responsabilitats quotidianes; que el presencialisme potser no és indispensable sempre ni pot mesurar la productivitat de les persones; que les polítiques socials són indispensables i necessitem de nous consensos que les assegurin i posin en valor les tasques de cura i la vida.

Aquests aprenentatges necessiten d’un nou marc, transversal i permanent, per donar solució i cabuda als grans temes que ara han pres presència: la vulnerabilitat de les famílies, especialment les monoparentals; el risc de pobresa d’una part important de la població; la violència masclista; els treballs de cura i de la llar i la vulnerabilitat de les treballadores que els realitzen, sobretot les que no tenen una situació regularitzada; la manca de corresponsabilitat en l’assumpció dels treballs de cura i de la llar, etc. Aquest són alguns dels reptes que hem d’afrontar, sense oblidar-nos dels que es plantegen a l’àmbit laboral i productiu estrictament.

El que hem après i el que es presenta, té un eix vertebrador comú: la necessitat de tenir, ara més que mai i de forma definitiva, la perspectiva de gènere en cadascuna de les iniciatives i polítiques públiques que es dissenyin i s’implementin per al nou present i futur. Perquè és una de les mancances que s’han manifestat de manera rotunda en la crisi que ha portat la Covid-19: la necessitat de valorar els treballs de cures i de serveis a les persones, extremadament feminitzats i sovint precaris; la corresponsabilitat necessària per mantenir la societat en situacions extremes; la mirada a la vulnerabilitat de les persones amb risc d’exclusió social i pobresa i amb risc de violència masclista. 

Els agents implicats en aquest nou marc som tots: empreses, organitzacions, entitats, famílies, governs i persones. I per a que la sortida de la crisi sigui més social, més justa i també econòmicament més viable, és clau que no ens tornem a oblidar de les dones ni dels treballs indispensables que realitzen, tant en l’àmbit privat com laboral. Evitem reincidir en errors d’anteriors crisis.

Exit mobile version