La sociòloga Teresa Torns defensa que temps i cura haurien d’anar sempre juntes perquè travessen la quotidianitat. Aquesta demanda va en línia amb l’exigència, cada cop més generalitzada, de posar la cura de les persones al centre: treure-les dels espais específicament destinats a exercir-la, tant de forma professional com els hospitals, centres sanitaris o serveis socials, com de l’àmbit privat de la llar i acceptar la cura i el benestar de les persones com un assumpte públic de primer ordre, transversal i imprescindible, que apel·la a tota la societat.

Aquests dies, les tasques relacionades amb la cura i amb les i els professionals que les exerceixen, són objecte del reconeixement que es mereixen i que és indispensable que la societat els hi assigni de forma permanent. El que sovint són considerades professions amb poc prestigi social i poc valor econòmic, ara han passat a ser ocupacions cabdals per a fer front a la insòlita situació que estem vivim.

 De sobte, amb l’aparició del Covid-19, la cura de les persones ha passat a ocupar el centre de la vida, i el temps de treball productiu i les relacions mercantils s’han desplaçat per donar pas al benestar de les persones com a prioritat quasi absoluta: criatures, gent gran, malats i malaltes, persones treballadores i ciutadania en general, conciten el màxim interès. 

Potser la preocupant i insòlita situació que estem vivim ens permetrà reflexionar sobre la necessitat d’un canvi de paradigma que hauria de comportar noves formes d’organització social, amb estructures temporals que permetin harmonitzar tots els temps de vida, que reconeguin el valor de les professions dedicades a la cura i el benestar de les persones i on el treball domèstic i de cura deixi de ser un assumpte privat i femení.