És la tercera vegada que l’agent de facturació explica a les dues passatgeres que la targeta que exhibeixen no atorga els privilegis que pretenen, i que si volen facturar una maleta de més hauran d’abonar la corresponent tarifa de sobrepès. Si algunes paciències poguessin patentar-se, moltes de les persones que treballen cara al públic podrien prejubilar-se en plena joventut.

L’agent s’ajusta la goma que li manté tibant el serrell, ajunta les solapes de la jaqueta i comprova que el nus del mocador reglamentari continua centrat sobre el seu pit mentre espera un nou al·legat amb els mateixos arguments. Però la més alta −que és també la més irada− de les passatgeres demana imperativament pel supervisor.

Al cap de dos minuts de la trucada per línia interna, hi apareix la supervisora. Si no fos per la novetat que ella representa en l’escena, hi hauria una inquietant impressió de déjà vu circular. Sort que el vol no va a Atenes. Rèpliques i contrarèpliques es repeteixen amb la precisió i la cadència obsessiva d’una sessió de candomblé. Sort que el vol tampoc no va a Cuba. Els batements s’interrompen abruptament quan la més alta de les passatgeres −que és també la més bel·ligerant− demana irosa pel representant de la companyia.

 

La dona dels galons

La cua, que fins començar l’incident minvava a bon ritme, ha recrescut com la d’una sargantana. Els cossos van alternant la pesada càrrega de la gravetat en una i altra cama; hi ha qui s’ha assegut sobre la maleta i qui frunzeix els llavis qui sap si mastegant algun greuge aeroportuari mai no satisfet. Alguns alleujaments s’escapen amb l’aire dels sospirs quan s’aproxima, uniformada i un punt hieràtica, la figura de la representant de la companyia.

D’una de les dues companyies, de fet, perquè és un vol de codi compartit. Els timbals reprenen el ritme hipnòtic, però a la cua arriba ja com una psicofonia. L’intercanvi de raons dura poc. Els galons de la uniformada l’obliguen a assegurar que l’avió compleixi el pla de vol sense incidents; els retards injustificats són incòmodes per al passatge i costen dinerades a les companyies comercials, així que resol terminant i expeditiva. No hi ha cas. Però la més alta −que és també la més emprenyadora− de les passatgeres li etziba: «D’acord, vostè guanya, però… no podria parlar amb un home?».

L’home, efectivament, existeix i ocupa un lloc a prop de la cúspide de la piràmide, el més alt que podria assolir la queixa de les viatgeres. Però és diumenge, i com tots els diumenges, l’home està a hores d’ara amb el seu fill camí del futbol, bufanda reglamentària al coll, per animar l’equip dels seus amors. Avui, a tot estirar, només discutirà a la graderia de la feblesa de la defensa local o de la incomprensible absència del darrer crac brasiler a l’alineació titular.

‘Intromasclismes’

El cas és absolutament real. Prop d’un centenar de persones en van ser espectadores (i patidores) involuntàries a la T1 de Barcelona.

La consultora Amanda Alexanian, que imparteix un curs de formació i sensibilització de gènere al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, explica aquests dies a personal tècnic, docents i professionals que els processos d’empoderament no es produeixen per mística revelació ni per l’empenta subjugant d’una força exterior. Que comencen amb un procés d’introspecció, obert i sincer, de detecció del masclisme que habita dins cadascú i cadascuna de nosaltres. Els prejudicis patriarcals són, dissortadament, un codi compartit.

Suggerim que, en obediència a la lògica que va encunyar el terme micromasclismes, considerem seriosament d’incorporar a la llengua la veu “intromasclisme(s)” com a neologisme necessari i d’allò més oportú.

______
Imatge: Airport, Hernán Piñera, Flickr, sota llicència Creative Commons